Entrevista a Julio Rodríguez doctorant de la Facultat d’Educació UB

julio rodríguez

La resiliència, s’està veient que no és tant una característica personal sinó que és més aviat un procés de transformació que es posa en marxa en la relació amb un altre.

Col·laborem amb en Julio Rodríguez, doctorant de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, que està fent un estudi amb la col·laboració de l’Hospital Municipal de Badalona (Dr. Rafael Ibeas), CAP-Progres Raval, i el CAP Carmel de Barcelona (Dr. Xavier Mundet). Volem ajudar-lo en l’estudi de camp de la seva tesi doctoral.
 .
M.T.M.: De què tracta el teu estudi?
J.R.: Estic fent un estudi sobre el vincle afectiu de les persones que han patit càncer amb els seus familiars, perquè es considera que això és un element que afavoreix la capacitat d’afrontament resilient de les persones afectades. És a dir que el lligam afectiu ajuda a que les persones que han patit la malaltia puguin afrontar-la amb més fortalesa.
 .
M.T.M.: Quina és la motivació que et va portar a fer-lo?
J.R.: Hi ha una motivació personal, evidentment, a part de la científica. Des del punt de vista científic, el tema del vincle afectiu és quelcom que se’n parla molt però falten investigacions aplicades que confirmin el que es considera “veritat” des d’un punt de vista teòric. Sobre resiliència se’n sol parlar molt, sobre vincle afectiu també, però falta veure si les dues coses “lliguen” més enllà del que és evident (els malalts acostumen a dir que el lligam que els uneix amb algú significatiu és molt important per afrontar la malaltia).
Des del punt de vista personal, el càncer és un “familiar” més, doncs hi ha hagut diversos casos de càncer en familiars molt propers, i he pogut observar diferents maneres d’afrontar la malaltia, tant des del mateix malalt com des dels familiars. En tota tesi doctoral acostumen a haver-hi interessos personals. En el meu cas, haver acompanyat la meva mare durant gairebé bé 20 anys de malaltia, ha estat un factor determinant. Ella va estar animant-me a continuar amb la investigació a pesar de l’empitjorament del seu càncer i de les complicacions que va suposar en la família per poder-la acompanyar fins a l’últim moment. En tot moment, va insistir en el fet que havia de fer el possible per continuar ajudant les persones que estaven com ella.
 .
M.T.M.: Que és exactament el factor de resiliència?
J.R.: Com deia, un factor de resiliència és un element personal, familiar, comunitari… que afavoreix l’afrontament de les adversitats. Se sap per exemple que el sentit de l’humor és un factor important, que correspon a una característica personal. Però també les xarxes de relacions personals, els amics, per exemple, són un altre factor de resiliència.
 .
M.T.M.: Quin és el perfil de la persona resilient?
J.R.: Abans es parlava molt de perfil de persona resilient. Però en la mesura que s’avança en la comprensió de la resiliència, s’està veient que no és tant una característica personal sinó que és més aviat un procés de transformació que es posa en marxa en la relació amb un altre. Ningú pot fer-se resilient per si sol. Les relacions són quelcom indispensable.
.
M.T.M.: Es poden educar les emocions?
J.R.: Bé, jo sóc dels que entén l’educació com quelcom més enllà dels aspectes de formació o aprenentatge diguem tradicional. Personalment, considero que les emocions es poden conèixer i reconèixer i que el que podem fer és aprendre a regular-les i canalitzar-les de formes diferents. Si jo sento ràbia perquè m’han diagnosticat un càncer, per exemple, no es tracta d’educar-me perquè no les senti. Les emocions són informació que tenim de nosaltres davant de determinades situacions. El que sí que podem fer és aprendre (si és que ens cal) a regular l’expressió i la comprensió d’aquestes emocions.
 .
M.T.M.: Quin és l’objectiu últim de l’estudi?
J.R.: L’objectiu és veure si realment existeix relació entre el vincle afectiu i l’afrontament resilient de les persones amb la malaltia. Pensem que si això és així (intuïm que sí), es podria treballar per fer programes d’educació emocional que anessin adreçats a treballar el vincle afectiu i afavorir l’afrontament resilient de les persones que es veuran afectades i que s’hagin vist afectades pel càncer.
 .
M.T.M.: Quin és el “perfil” de persones que necessites?
J.R.: El “perfil” és el d’una persona que hagi tingut càncer i que actualment estigui sense activitat de la malaltia (el que els metges diuen interval lliure de malaltia). El diagnòstic de la malaltia ha de ser amb un mínim d’un any i un màxim de 10 anys (que és quan s’acostuma a tenir l’alta definitiva). En el cas de persones que estiguin sense activitat de la malaltia però estiguin amb hormonoteràpia, també poden participar.
 .
M.T.M.: Les persones participants han d’estar en situació asimptomàtica?
J.R.: Quan vam començar a pensar en l’estudi, una alternativa era fer-lo amb persones que estaven en tractament però vam valorar que era “molestar” les persones que es trobaven fent quimio o qualsevol altre tractament i per això vam decidir centrar-ho en persones que haguessin patit la malaltia i que estiguessin sense activitat de la malaltia.
.
M.T.M.: Hi ha una acotació de l’edat. Per què?
J.R.: Sí, hi ha una acotació de l’edat. No participen menors d’edat ni persones majors de 75. L’estudi ha de ser original, i hi ha algunes investigacions que ho fan sobre població infantil i també amb població geriàtrica.
 .
M.T.M.: Compartiràs els resultats amb els pacients que t’ajudin?
J.R.: Un cop presentada i defensada, la tesi doctoral acostuma a estar disponible per a qualsevol persona que vulgui llegir-la. Evidentment, la meva intenció és que la investigació estigui disponible per a tothom.
 .
M.T.M.: Trobes bona disposició en els pacients per col·laborar?
J.R.: Bé, les persones afectades mostren un ventall de respostes en aquest aspecte. Personalment he trobat que hi ha persones que voldrien col·laborar, però que estan cansades de “tocar” el tema i declinen la participació. Les persones que han volgut col·laborar s’han mostrat, això sí, molt participatives en general.
.
M.T.M.: Costa transmetre la importància d’aquests estudis als pacients?
J.R.: Jo crec que els pacients són conscients de la “importància” dels estudis però també és cert que quan una persona es troba en plena “tempesta”, participar en un estudi pot ser un sobreesforç que costa d’assumir. I un cop es passa el temporal, moltes vegades el que es vol és passar pàgina i continuar endavant. En investigacions mèdiques, potser és més fàcil perquè els resultats poden ajudar a millorar una tècnica diagnòstica o un tractament, però en les qüestions emocionals… bé, és més difícil de veure “resultats”. En tot cas, jo sempre agraeixo la participació de les persones, perquè cadascú col·labora en la mesura que pot. De tota manera crec que les persones afectades per aquesta o qualsevol malaltia tenen molt a dir perquè els professionals que els acompanyen puguin millorar la qualitat de les seves intervencions. Els experts en la malaltia són els mateixos pacients i cal recollir la seva experiència. Per això agraeixo doncs que vosaltres vulgueu donar difusió a la meva investigació dintre de la vostra associació. Moltíssimes gràcies!
 .

Annexes (per si és vol participar):

1. Document de consentiment informat (reenviar degudament complimentat a:  jrodriro37@gmail.com)

2. Full dades sociodemogràfiques i salut (reenviar degudament complimentat a:  jrodriro37@gmail.com)

3. Qüestionari CaMir-r (reenviar degudament complimentat a:  jrodriro37@gmail.com)

4. Escala SV-RES (reenviar degudament complimentat a:  jrodriro37@gmail.com)

M. Teresa Mariano

Voluntària de PICAM en l’Àrea de Comunicació

Edita: Prevenció i Informació Càncer Molins

“Article propietat de PICAM. Prohibida la seva reproducció, tant de text com d’imatge, sense consentiment de l’Associació Prevenció i Informació Càncer Molins”.