Entrevista a Rosa Dachs

 

Rosa Dachs

Rosa Dachs

Autora del llibre “Eclipsi.                                                                                  

eclipsi-foto-portada-llibre

eclipsi-foto-portada-llibre

 Una manera de viure el càncer” que s’ha presentat a

Molins de Rei, el dia 19 d’octubre amb motiu del Dia

Internacional del Càncer de Mama, al CAP de La Granja.

 

 

On vius?

Visc a Banyoles, la qual cosa és un autèntic privilegi, per a mi, perquè em permet fer esport (una de les seves grans passions) al voltant de l’estany. En sóc molt conscient que és un gran avantatge i un goig gaudir d’aquest entorn natural.

Professionalment?

Vaig estudiar magisteri a Girona, però per diversos motius no ha exercit mai de mestre, he treballat sempre a l’Administració Local com a tècnic.

Quines són les teves aficions?

El temps lliure l’ocupo en activitats que em siguin agradables de fer, enriquidores i en pugui derivar un creixement personal.

Sempre he estat una gran lectora, dedico cada dia una estoneta a llegir (algunes vegades no tot el temps que desitjaria) i suposo que aquesta afició a la lectura és la que m’ha portat a entrar en el món de l’escriptura,  també estic dirigint el club de lectura de la biblioteca Emilia Xargay de Sarrià de Ter.

Altres aficions…?

Pintar. Vaig a classes de pintura. Encara que sempre he dubtat de la meva capacitat artística i dels dots innats que tinc per la pintura; però… n’estic aprenent i, em queda molt camí per fer… veurem.

La meva altre gran passió és l’esport; cada dia li dedico uns minuts, segons el temps de que disposo.

Quins?

Pilates, running, caminar, aquests tres són els que habitualment practico. Encara que el primer és córrer.

Més esporàdicament; a l’hivern practico ski i a l’estiu muntanyisme.

Sóc del parer que es molt agradable fer esport en companyia i compartir amb els de casa les aficions i el temps d’esbarjo.

Com recordes el  diagnòstic de la malaltia?

Els primers moments del diagnòstic de la malaltia són els més durs i difícils de superar. Es tracta de pocs dies, però que els vius amb molt de neguit i angoixa. Et trobes davant d’una situació complexa durant la qual tot es nou i desconegut (hospital, personal sanitari, proves, metges,…).

Per tant, el moment en què et comuniquen el diagnòstic el recordes perfectament. Aquell dia tu saps a on vas i per quins motius hi vas, per tant no et sorprèn el que et comuniquen. Pensem també que t’has trobat un bony al pit i totes les dones sabem per endavant de quina malaltia es pot tractar amb aquesta anomalia. No obstant, aquest fet, no resta importància a la duresa del moment.

En quin moment de la malaltia et planteges escriure el llibre “Eclipsi. Una manera de viure el càncer”, i perquè?

Jo vaig començar a escriure cap al final dels tractaments.  En un primer moment es tractava d’un escrit breu, a nivell personal sense la intenció de publicar-ho.

Posteriorment, quan ja feia varis mesos que havia acabat els tractaments,  vaig continuar treballant amb el text inicial. La publicació va sorgir arrel de deixar llegir l’escrit a unes persones properes que em varen animar a continuar escrivint  i a editar-l’ho.

Quines conseqüències ha tingut per a tu, t’ha ajudat a superar moments durs?

Com he explicat anteriorment el llibre es va gestar quan ja havia acabat els tractaments, en conseqüència puc afirmar que aquell llibre ha nascut com la conjunció de diverses finalitats.

En un primer moment, escriure’l, per mi va representar una teràpia, deixant en negre sobre blanc el que havia significat superar la malaltia i prenent la consideració d’un projecte personal i reflexionar sobre el que havia representat per mi tot el que havia succeït durant el procés de la malaltia

En segon lloc, sorgeix amb el propòsit de servir d’ajuda a alguna persona que es trobés en una situació similar i aportar el meu petit granet de sorra per normalitzar la malaltia, fer l’esforç de parlar-ne amb normalitat i intentant evadir la por que envolta el càncer.

A hores d’ara, puc fer una valoració molt positiva del que ha representat fins a data d’avui tirar endavant aquest projecte. Escriure’l, publicar-lo i donar-lo a conèixer, m’ha proporcionat la possibilitat de fer un seguit d’experiències molt gratificants. A més a més arrel de presentacions o xerrades he pogut conèixer moltes persones i acudir a molts llocs.

A partir de la reflexió de l’experiència viscuda, puc dir, que ha significat un enriquiment personal molt valuós i anant ja més enllà, m’agradaria pensar que puc haver ajudat a algú, perquè en darrera instància és el que et mou a tirar endavant aquest projecte.

Aconsellaries a altres pacients que escrivissin independent de publicar o no. Descriure emocions i realitats, encara que no es fa molt, consideres que es una bona teràpia? 

Sóc del parer, que cada persona, amb una ment clara, conscient, serena i amb una visió molt oberta, te la capacitat de reflexionar sobre totes i cada una de les opcions que se li plantegen per fer i escollir la que per ella sigui més adient en aquell moment, la que ella cregui que li pot reportar més avantatges i beneficis.

No existeix cap activitat que sigui útil per tothom, però en canvi, si que cada un de nosaltres pot trobar la manera correcte d’ocupar el seu temps, d’acord amb les seves inquietuds. No podem caure amb  la deixadesa de no gaudir de cada moment i, a la vegada de no ocupar aquest  temps.  Al cap i a la fi, cal pensar i ser conscients que aquesta etapa de la nostra vida, és una època com qualsevol d’altre i ens pot aportar moltes coses bones.

Centrant-nos en escriure, el cert és que portar a la pràctica aquest l’exercici, significa prendre consciència de la realitat, estructurar el nostre pensament, sentiments…

Es tracta d’un exercici intimista durant el qual t’obligues a fer  una retrospecció sincera al teu interior, amb els conseqüents beneficis que això et pot aportar. Ser franc amb tu mateix, sense barreres, ni obstacles que algunes vegades ens cal guanyar en el llenguatge verbal i amb la comunicació amb altres persones, ja que el que escrivim no tenim perquè fer-ho públic, sinó que pot quedar exclusivament per nosaltres mateixos.

I els familiars, creus que seria bo que també ho fessin? 

Bé, la resposta de la pregunta anterior, es pot aplicar a totes les persones, ja siguin els propis malalts o tots aquells que acompanyen al pacient al llarg de la malaltia. Al igual que es pot aplicar a moltes situacions difícils que vivim, durant la nostra vida. No solament en el supòsit de superar un càncer.

Existeixen molts paral·lelismes i punts de confluència en experiències complicades de caire molt dispar.

Què t’aporta’t la malaltia de bo i de dolent. ….

Sempre he intentat viure la malaltia des d’una vessant realista i objectiva, evitant adjectius subjectius que no fossin adequats.

Per tant, vaig partir del fet que el càncer és una malaltia, única i simplement una malaltia, apostant perquè no signifiqués una experiència traumàtica, sinó tot al contrari, aconseguint que aquesta vivència m’aportes coses bones i profitoses. Vivint el dia a dia, aprenent de cada moment i cada circumstància, prenent consciència de veritats que abans, potser, no tenies en compte i valorant tot allò que posseeixo, sense referir-me a coses materials.

Significa també una modificació de la teva escala de valors, prenent molta rellevància la vida i el temps, agafant consciència que som privilegiats i per tant ens cal viure amb força aprofitant tots els instants del dia.

Deixar de banda les queixes i males cares, intentant aportar coses bones a la nostra societat i fer felices les persones del nostre voltant.

M. Teresa Mariano
Voluntària de PICAM
en l’Àrea de Comunicació

Edita: Prevenció i Informació Càncer Molins

“Article propietat de PICAM. Prohibida la seva reproducció, tant de text com d’imatge, sense consentiment de l’Associació Prevenció i Informació Càncer Molins”.


About picam

Associació que deixem perruques gratis a dones amb càncer que no tenen recursos per comprar-ne una. Si tens una perruca i ja no et serveix. La passem a recollir gratuïtament/Asociación que dejamos pelucas gratis a mujeres con cáncer que no tienen recursos para comprar una. Si tienes una peluca y no te sirve. La pasamos a recoger gratuitamente.