Entrevista a Sònia Fuentes. Psicològa Clínica

sonia-fuentes-sanmartin

Quan un nen o adolescent és diagnosticat de càncer pot reaccionar de diferents formes, però sí que és veritat que solen tenim uns trets en comú, sobretot si aquests estan relacionats amb l’aspecte físic.

La Dra. Sònia Fuentes és psicològa clínica i està al departament de Psicooncologia del ICO de Badalona a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Ha tingut l’amabilitat de contestar a unes preguntes sobre aquesta temàtica que sol preocupa als adolescents afectats de càncer.

Com reaccionen els pares i els nens davant d’un procés cancerós?

De forma diferent. Per una banda, els pares reaccionaran amb ansietat elevada i amb alteració de l’estat d’ànim. Precisaran del suport de tot l’equip de salut  però també de la família i els amics.

Per altra banda,  com reaccionin els nens dependrà de l’edat que tinguin en el moment del diagnòstic, doncs segons l’edat hi haurà més o menys consciència de malaltia. Com més petit sigui el nen, menys consciència de la situació tindrà i el seu malestar anirà molt relacionat amb els símptomes físics i l’ansietat patida pels pares. A més edat del nen,  un adolescent per exemple, tindrà molta més consciència del que li està passant i per tant, haurem de tenir en compte el seu patiment psicològic relacionat amb les seves preocupacions i ansietats.

Cada vegada es parlar més del físic en relació amb el càncer. S’ha comprovat si es poden estalviar posteriors seqüeles, com una depressió, sentir-se diferent dels altres o  autoestima malmesa, si és té en compte el físic?

S’ha comprovat i estudiat que si s’acompanya a la persona afectada i se l’ajuda facilitant-li eines d’afrontament d’aquestes situacions generadores de  malestar important, quan siguin viscudes, la persona patirà menys i gestionarà amb més èxit les emocions generades.

Tenir en compte aquests aspectes, podríem dir que ajuda a gestionar millor el procés de la malaltia? La fa menys dramàtica i més esperançadora?

Hem d’acostumar-nos a no associar l’aspecte físic de les persones a malaltia, deteriorament, mort…L’alopècia per exemple,  és un símptoma que avui dia i amb el pas dels anys, s’ha naturalitzat i acceptat socialment en els homes. En les dones però, encara no és així. Hem d’intentar aprendre dels anys que portem parlant del càncer,  coneixent, contactant amb persones afectades per aquesta malaltia. Hem d’aprendre a acceptar més a l’altre, malgrat les diferències en l’aspecte extern. Una manera de fer-ho és preparant-se pels canvis físics, sens dubte,  però una altra és cultivar-se i treballar-se internament…

Respecte a l’esperança,  el més important des del nostre punt de vista són els avenços en el camp de l’Oncologia, en relació a nous tractaments per combatre la malaltia i la disminució dels efectes secundaris dels mateixos. Hem de tenir esperança a través de l’esperit de lluita dels afectats, del seu coratge, i de les millores en la qualitat de vida en països com el nostre  que disposa d’un sistema sanitari, que tot i les seves mancances és de gran qualitat.

Per tant, s’ha de normalitzat el més possible l’aspecte físic del nen en relació a un procés cancerós?

Això dependrà de les necessitats del nen. Si per ell és molt important l’alteració en la seva autoimatge haurem de facilitar suport en aquest aspecte. Si no és tant important,  no caldrà doncs no serà tan prioritari per ell.

En el canvi d’imatge s’ha de distingir entre nens i adolescents o els afecta per igual?

Els canvis en la imatge corporal arran del procés de malaltia oncològica i els seus tractaments no afecten per igual a un nen que a un adolescent. En general els púbers o adolescents patiran més aquests efectes, ja que la mateixa adolescència és caracteritza per ser un moment de canvi corporal; es tracta d’una metamorfosi absoluta per si sola. Imaginem doncs, l’impacte experimentat pels joves quan a més s’afegeixen  els canvis en la imatge corporal que comporta la malaltia i els seus tractaments.

Se’ls ha de fer veure als pares aquesta necessitat?

Evidentment que sí. És molt important explicar als pares juntament amb l’infant o l’adolescent els canvis i les dificultats previsibles. Això els ajudarà a comprendre les necessitats psicològiques del seu fill  i els ajudarà a gestionar millor l’ansietat en aquest moment de gran dificultat.

Als pares, se’ls han de donar pautes per gestionar aquestes qüestions per part del servei oncològic del centre hospitalari? Aquestes pautes han de ser pels pares i també pels nens?

Si, les pautes han d’anar dirigides als infants que pateixen la malaltia però també al mateix temps als seus pares, ja que transitaran plegats, junts per aquesta situació.

 

M. Teresa Mariano

Voluntària de PICAM en l’Àrea de Comunicació

Edita: Prevenció i Informació Càncer Molins

“Article propietat de PICAM. Prohibida la seva reproducció, tant de text com d’imatge, sense consentiment de l’Associació Prevenció i Informació Càncer Molins”.