La Sònia ens explica les seves vivències sobre el càncer

ARA FA UN ANY

Com et pot canviar tant la vida una persona que no coneixes…. doncs sí!!! i molt….. i es diu TERELU CAMPOS, el dia 16 de gener, arribo a casa i poso en marxar la tele, i la veig, dient que té un carcinoma al pit, i jo vaig pensar: “no sé que és però sona xungo…” Va demanar a totes les dones que estiguessin veien el programa que es toquessin el pit… !!! …. vaig tancar la tele i vaig continuar fent la meva feina, però quan m’estava dutxant em va venir al cap un altre vegada la Terelu…..  em vaig posar davant del mirall i…….

Aquí va ser quan se’m va parar el rellotge, les hores no passaven mentre esperava el diagnòstic, proves i proves cada setmana fins que em van dir que era un tumor maligne, I allà estava jo mig despullada, sola, amb fred…. i va ser el radiòleg, suposo que fart de que li preguntés tant….. que em va vomitar que a més, el pronòstic era complicat perquè  s’havia estès als ganglis….. Mare de deu, no tenia ni idea del que m’estava dient…

Almenys fora m’esperava la meva cunyada i vaig poder plorar amb ella,  i llavors van començar a venir les preguntes, PER QUE??, PER QUE JO?? Jo que he fet?? no fumo, no bec, faig exercici, em cuido, menjo bé…… Si tinc 40 anys!!!!! amb el munt de gent que conec, i m’ha tocat a mi??……… El metge em va dir que era genètic, però, si jo era la primera!!!  Em parlava de metàstasis, oncòlegs, quimio, radio, mastectomia… QUE VOL DIR AIXO?? QUE M’ESTAVEN DIENT???? S’HAN EQUIVOCAT… I el més fort era que a mi no em feia mal res….. Com podia ser un càncer???

Llavors va venir lo pitjor, arribar a casa i dir-li amb el meu marit!!!  ell dormia des de feia només 4 hores, perquè havia fet de nit, com li havia de dir?? …Ramon desperta, tinc un tumor maligne, i d’aquí mitja hora hem de veure a l’oncòleg perquè ens explicarà que haig de fer!!! que fort… ara ja sé perquè va entrar en shock, pobre si es que li vaig deixar anar  així…

I ara, toca dir-ho als més pròxims, com se li diu a una mare???? em feia tanta por…. i vaig intentar explicar-li amb molta tranquil·litat perquè si em veia bé, ella també ho estaria… Però veure-la plorar va ser molt dur!!!!  i després als sogres, pobres, que es van fer tant els valents…… I per acabar tocava dir-ho als amics!!! quines cares….. per no oblidar-les mai… tot s’ha quedat ben gravat a la meva memòria.

Si l’Almodovar m’hagués vist el dia que li vaig dir amb el meu fill, m’hagués fitxat per la seva pròxima peli, estic convençuda. Em vaig fer tant la forta, que ara hi penso, i no se ni com ho vaig fer, però ara sé una cosa: “LA VIDA ES COM UN MIRALL, SI JO FAIG UN SOMRIURE AL MIRALL, EL MIRAL EM TORNA EL SOMRIURE”… si jo estava bé, el meu fill també i això em feia estar més tranqui-la…. I que no hi ha res com tenir 12 anys, pensar en futbol tot el dia……. i els nens no son conscients (per sort) de la gravetat de la malaltia… Quan vaig acabar d’explicar-li em va demanar si podia jugar a la PLAY!!!!

Quina tonteria, al principi a mi també em costava dir la paraula càncer i tumor…. Ja sé que no té res a veure… però m’imaginava que devia ser tan difícil com quan un alcohòlic ho ha de dir per acceptar el que te…. entre vergonya i por, un sentiment ben estrany.

Reconec, però, que a vegades patia molt per l’Alex, perquè amb 11 anys, li tocava passar del cole al institut i fer-se “gran” i jo no sabia si el podria ajudar gaire.

No havíem ni començat ni acabat, i faltava fer-me més proves per veure si s’havia escampat a altres òrgans o als ossos……… Total que m’havia d’esperar (encara més…..) per començar la quimio. Però vaig tenir molta sort!!!!! (que curiós, com puc dir això?? si tenia un càncer de pit….) Quina alegria!!! (almenys no hi havia metàstasis….)  Et pots alegrar?? doncs sí, jo estava molt contenta…  Només em faltava la mà d’un metge que em digues que tot aniria bé!!! però això no va arribar mai…..

L’únic que el metge contestava a les meves preguntes, era: “Dependrà de la resposta del medicament al teu organisme, però serà llarg, molt llarg….. almenys un any!!!!”  Carai, com ho sabia….. També em va avisar de que podria tenir vòmits durant la quimio, cansament, em baixarien les defenses, febres…. i como no!!! que em cauria el cabell!!!!!! Doncs, tocava mirar per Internet perruques, mocadors i buffs, i tenint en compte que m’hauria de passar uns quants mesos així, ho havia de pensar bé, però ho tenia clar, una perruca. Encara recordo el soroll de la maquina de rapar, i a la noia que m’ho va fer…. tan simpàtica i amb una cabellera fins la cintura, i jo allà, davant d’un mirall, ben rapadeta i cagadeta de por. Se’m fa un nus a la panxa quan penso en lo desagradable que era mirar-te al mirall, ho evitava, però cada cop que sortia de la dutxa i em veia calba…. Ja ho sé que per molts, això és el de menys, però per mi en aquell moment NO!!! quan veia que la tovallola anava quedant plena de pels, i quan em rentava les dents, em queien les celles i les pestanyes…… Quan sortia al carrer, tenia la sensació que se’m notava que portava perruca, i que tothom em mirava… però se’m va passar ràpid, vaig pensar que amb el que m’havia costat devia estar molt ben feta…..

No volia mirar res més de la malaltia per Internet…. però no ho podia evitar, i em passava estones llegint, vaig trobar webs i blocs de gent que està passant pel mateix i que et donen bones energies, sobretot perquè ningú millor que algú que està en la teva situació per entendre el que t’està passant…

Complicat van ser els primers dies, quan em trobava a gent que ja ho sabien, i al veure’m es posaven a plorar…. I en comptes d’animar-me ells a mi, jo els havia de dir que tot aniria bé, que no es preocupessin… que jo era molt forta!! Es veritat que hi ha gent de tot per tot…..

Tocava començar la quimio, quins nervis, no tenia ni idea, però per sort i amb l’ajuda de les infermeres…. tot va ser més fàcil!! 8 sessions cada 21 dies, amb els seus vòmits i diarrees, afonies, cremors, tos, mal d’ossos, et cauen les ungles, llagues a la boca, i el més desagradable: el gust a alumini que tenia tot….. Sort de la llimonada, a totes hores en bevia, perquè era l’únic que  trobava bo… I com quan estàs embarassada, quan ho dius al metge i ell et diu: “tot és normal”, sí, sí, normal, només cal mirar-me per veure que entre la perruca, els 9 kilos de més, sense celles ni pestanyes, i amb unes ulleres que t’arriben al terra…..vamos que estava “estupenda” i encara sort que el maquillatge feia miracles.

I de tant en tant, em passava alguna cosa curiosa, jo crec que abans anava tant de cul, i tant estressada pel carrer que no sentia ni cantar als ocells, quina xorrada… ho dic de veritat, un dels dies que passejava pel centre vaig sentir com cantaven i vaig quedar parada…..

Si digués que no he tingut por, us mentiria….. he tingut molta, molta por. A vegades em passaven pel cap pensaments terribles, però em negava a deixar al meu marit i al meu fill sols…. No se’n sortirien sense mi… No podia ser, ells em necessitaven, i jo amb ells, i vaig  decidir que no volia marxar d’aquí, encara no.  M’acabava de comprar per reis una càmera de fotos nova i havia d’aprendre com funcionava, i m’havien regalat un perfum que ni tan sols l’havia començat, i m’havia arribat una comanda amb un munt de càpsules de cafè…… No podia deixar aquestes coses a mitges….. A LA GUERRA!!!!! NO CALIA PENSAR-HI MÉS….. PIT I COLLONS…..

De coses bones, he tret moltes coses, i molt profundes, sobretot et queden gravades algunes converses amb la gent que et dona ànims, les abraçades, les visites i companyia que et fan els familiars i amics…. I que casi no has de fer menjars!!!! Sí, és veritat, tothom s’oferia i em portaven ara una truita, ara caldo, ara macarrons, mandonguilles, pernil, de tot……!!!!! Jo ara tinc la sort que puc saber la quantitat de gent que m’estima!!! perquè m’ho han dit, perquè m’ho han fet saber, i perquè m’han acompanyat durant tota la malaltia….. Durant aquest temps també he aprés a fer les magdalenes més bones que he provat mai!!!  i a més de bones, maques….. els de casa estan ben contents….

A mi ara em fa gràcia quan penso amb les frases que m’ha anat dient la gent…. i no una vegada no… sinó moltes, que quan portes 75 vegades, ja no saps quina cara fer, però clar, qui t’ho diu no ho sap:

“Doncs fas molt bona cara…….”    (i jo pensava: sí, mai havia estat tant guapa!!!!!)

“Ho estàs portant molt bé…….”   (és que tenia una altra opció???)

“Ets molt valenta…..”     (això… ara aniré a fer puenting….)

“Ànims que ja veuràs com tot anirà bé……. ” (a  veure, això ho agraïa…. però si no ho saben ni els metges…..no calia!!!)

Però com que t’ho diuen la gent que t’estima i es preocupa per tu, doncs a donar gràcies… i els feia un somriure.

Una de les frases que em van agradar més, va ser una noia que conec ben poc i em va trucar i em va dir que si jo era capaç d’imaginar-me que tot aniria bé, i visualitzar-ho, podia estar tranquil·la, que me’n sortiria, vaig tancar els ulls i vaig veure com arribava el Nadal i que tot ja havia passat!!!!! i així ha sigut….

La meva tieta em va dir que em concentrés en el bitxo (li feia por dir tumor…) i que el fes fora del meu cos….  O una amiga que em va dir: “aquest tumor no sap amb qui ha de lluitar, ho té clar, hi guanyaràs tu, segur…..

El que sí que tinc clar, es que la meva malaltia ha sigut molt compartida……!!!  moooolt…. Abans i després de cada xute, de cada visita al metge, de cada prova, de l’operació, de la recuperació…. i han sigut vegades!! Tothom ha participat…. Fins i tot vaig haver de fer una selecció de personal per acompanyar-me a fer la quimio…. Hi va haver gent que es va quedar fora….  També hi han hagut moments que he volgut estar sola, i he fet el que m’ha vingut de cara, com anar a passejar a la platja…. i he pogut agafar aire per tornar a la lluita….

Quan abans m’explicaven el cas d’algú que tenia càncer, passava una bona estona pensant “pobre, quina pena, que ho deu estar passant malament…..” I ara penso que jo he degut ser la protagonista de quan parlàvem de mi….. i em fa una ràbia!!!! que no us ho podeu imaginar…..

M’arrepenteixo de no haver sigut més egoista….. sempre he pensat més amb els altres…

No m’arrepenteixo d’haver sigut tant toçuda!!!! m’ha fet arribar a límits que ara penso que no ho podria tornar a fer.  Sortir a caminar, quan el teu cos no pot, però el teu cap diu que ho has de fer, que t’anirà bé distreure’t. O marxar de vacances quan només fer la maleta, ja era una tortura… però també ho era pujar o baixar escales, o vestir-me….  i al final ho feia tot, el que podia i em venia de gust i a vegades el que tocava…. Anar de casament, de comunió, de celebracions…

No crec en cap religió, però ara li tinc un respecte, perquè si a dalt hi ha algú, ha fet cas a la gent que ha demanat per mi. I reconec que un dels moments més profunds va ser un dia al matí, molt d’hora em vaig llevar i vaig anar a Montserrat, i a les 8:30 allà estava jo, sola, quina sensació, tot el monestir buit i jo assentada als bancs, quin silenci, quina pau, vaig pujar a veure a la verge i em vaig quedar una bona estona davant d’ella, les dues soles…..i li vaig explicar moltes coses….

Tinc mal records del dia d’abans de l’operació, entre trucades, missatges, i visites que agraeixo però em van fer posar molt nerviosa……. com si m’hagués fet donar compte del que realment passava… i estava tant espantada!!! I no era per menys, amb 41 anys que et treguin un pit, per molta reconstrucció que et facin…. (i agraeixo enormement els avanços mèdics que es fan) es molt, molt dur….. En aquell quiròfan es va quedar una part de la meva feminitat, i hauré de buscar altres maneres de recuperar-la, i ja les trobaré…

Més coses positives: ningú m’ha portat la contraria en tot un any…. tot el que deia i demanava estava bé,  ni un sol dia de discussions, quin avorriment….

Penso que el meu cap ha fet un bloqueig d’uns quants mesos, i de la majoria de coses que he fet, o que he dit, les he oblidat, ara em costa imaginar-me sense cabell, o amb mocador….. I no es que porti melena….. però és tant diferent!!!! Tothom diu que em queda millor el cabell curt…. a mi no m’agrada gens… Potser és perquè jo no l’he triat, i cada vegada que em miro recordo el perquè el porto així…… potser si, que el portaré curt a partir d’ara, però primer vull que em creixi, i després tallar-me’l!!!

Em venen uns baixons increïbles, quan sento, llegeixo o m’expliquen que algú que ha lluitat per un càncer no ha aconseguit guanyar-lo, és molt trist…. i fa molt mal…..

Me’n sortiré de veure’m despullada al mirall, i acostumar-me a les cicatrius (emocionals i físiques….). i em costarà acceptar-me, però, suposo, espero, desitjo i sé que ho faré… Ara haig de pair tot el que m’ha passat… però envoltada de la gent que tinc al costat és ben fàcil.

Moltes vegades em pregunto que hagués passat si jo no m’hagués tocat el pit aquell dia, o  potser m’ho hauria de haver tocat abans…. i no m’haguessin hagut de treure el pit, però el destí és així, i així ho hem d’acceptar. I no m’oblido de la sort que he tingut de guanyar la lluita, ni un sol dia….

Ara formo part de les estadístiques de supervivència a curt/llarg termini, del 20 % de tumors que son dolents, dels 200.000 casos de càncer que es detecten a Espanya cada any…..

Espero que la por de tornar a passar pel mateix un altre cop vagi marxant…. però us asseguro que prefereixo passar una altre cop la malaltia jo, a veure que algú que estimo l’hagi de passar……

Moltes, moltes gràcies a tots i totes els que m’heu acompanyat,  i gràcies als metges, a les infermeres, amics, familiars, companys de feina, a tothom…. No em vull deixar a ningú.

Gràcies al Ramon per la promesa que em va fer de que quan tot això acabés, em portaria de creuer a Grècia…. tot i que ara diu que ell això no ho va dir…. però ho aconseguiré, ho tinc claríssim….

Vull donar també les gràcies al Sr. Càncer, per tot el que ha significat durant aquests mesos, del que he aprés, del que m’ha ensenyat… però també em vull acomiadar d’ell…

ADEU SR. CANCER!!!! passem pàgina….. crec ja em toca….

Estimeu-vos molt, salut!!! i que sigueu ben feliços!!!!!

Sònia – Igualada – Febrer 2013


About picam

Associació que deixem perruques gratis a dones amb càncer que no tenen recursos per comprar-ne una. Si tens una perruca i ja no et serveix. La passem a recollir gratuïtament/Asociación que dejamos pelucas gratis a mujeres con cáncer que no tienen recursos para comprar una. Si tienes una peluca y no te sirve. La pasamos a recoger gratuitamente.